1 Un dia buit i una mirada plena
22 Maig 2045, Mallorca
Desperto, amb la parsimònia del que sap ha de fer però no pot. A poc a poc, aconsegueixo incorporar-me, en una posició poc còmode, recolzat sobre l'arbre que d'ombra m'omple. I de sobte, l'acció fatal. Una mirada intensa de desig, o això m'imagino, se'm clava des de l'altra banda del carrer. Les reaccions químiques o vés a saber què comencen a bullir dins meu, amb el resultat d'un lleuger somriure acompanyant d'una vermellor intensa que s'estén progressivament per la cara.
Ningú m'ha ensenyat mai a aguantar les mirades intenses, i menys les de noies maques. Evidentment, aquest cas no es cap excepció, i em pregunto per les intencions de la noia, si són merament formals, o desitjoses. A vegades desitjaria canviar de cap per deixar de pensar les coses d'aquesta manera tan analíticament estúpida. Simplificar la vida i no donar-li tantes voltes.
Hora de llevar-se, em penso. Camino i camino parsimoniosament cap al institut, un institut per fer caps quadrats. En realitat, orientaré la vida a escriure; trobo el plaer en descriure el meu voltant des del meu punt de vista. Un cop posat en marxa el funcionament de ara una cama, ara l'altra, diviso a la fi del carrer un cap girat; la noia d'abans, curiós. Les portes del recinte estaven obertes perquè l'energia còsmica ho ha volgut; es tanquen a les meves esquenes. Baixo i baixo escales, descendint a un submón que els més enginyosos denominen classe. Un submón en el que pots relaxar la vista i els pensaments, o exprimir ambdues coses per entendre uns fets que tanmateix no tenen la validesa que un desitjaria.
Decideixo estar atent en la mesura possible, doncs arrossego una son que amenaça amb destruir-me. Al cap d'unes interminables hores, surto amb un company cap a fora, on el sol ens crema i la gespa de nou és el nostre llit. No ens importa el pas del temps, tan sols compartim les ganes de no fer res mentre divaguem sobre el nostre futur.
