2 Amb els ulls tancats i el cervell rovellat
23 Maig 2045, Mallorca
En aquests moments no es podria dir que m'he llevat, però sí que sóc conscient. Tinc la plaent sensació de que passi el que passi, d'aquí no em moc. Capet estúpid, capet fantàstic... quina me'n pararàs avui? Paranoies, preguntes sense resposta? No hi vull pensar, però ben pensat quan un no vol pensar res tal cosa se li apareix en una fracció incalculable de temps.
Sentiments... amor? Fa temps que aquest està a la oficina d'objectes perduts. La estimació i l'afecte semblen ser els escollits, doncs ja ronden de neurona en neurona com ona al mar inundant-ho tot i alhora res. Abans de estructurar el batibull d'idees amb qüestionable coherència, faig un stop: ¿no seria més adequat parlar-ho amb algú amb qui pugui fer un debat amateur? La resposta apareix quasi alhora que la pregunta: a qui li importa i a qui li pot agradar parlar sobre veritats o realitats immanents en un món tan egoista.
Ho he d'admetre, van cars els somriures de tot cor i de bona fe, van cares les abraçades que no fereixen i que no manifestes res a malinterpretar, les converses interessants, les accions sense interès amagat...
Però en què ens hem convertit? Egoistes, més que egoistes! Tot ho volem per nosaltres, en el fons ho sabem! L'amor, els diners, els amics... cal seguir? No donem res sense deixar la mà oberta, no per donar-la, sinò per rebre!
I si no és així? I si es en veritat un sentiment reprimit el que ens impedeix mostrar-nos tal com som, deixar la part incongruent i lluir la que pensa, la que sent de debò. A la societat li importa massa el veí, en aquest sentit i amb certa coherència, fes el que haguis de fer... Equivoquem-nos el que calgui, no cal observar les mirades que jutjoses et miren aixecar-te.
Sigui per A o per B, aquest món racional perd la raó de ser, la seva naturalesa pura... i l'home se'n pot emportar unes quantes medalles. Ben segur que això acabarà, d'una manera... o d'una altra.
M'atreviré a travessar la última frontera? Mig obro un ull... mig obro l'altre...Òndia! La mateixa gespa del mateix arbre que d'ombra m'omple. Una nota sobre la meva motxilla em recorda que haig de possar el off al motoret pensador: << A les 3:30 al Parc de la Libertat, reixa 3ª . T'interessa venir, creu-me.>>
