Poemario 4
Aquí surt la meva naturalesa "paz y amor", "antiglobalización" etc.
Què hem fet?
Vaig de negre, vaig de dol
La terra era d'aigua, ara de foc
No havien fronteres, tot era natura
Ara quan més petit millor, i menys cura.
Els boscos, tots talats un a un
Per si fos poc, no parem de fer fum
De tantes guerres, han guanyat tant pocs
El nostre planeta, sempre ho perd tot.
No som conscients de la nostra sort
Mai hem aprés que el que crema es el foc
Que la verdor es un bé escàs i ric
Que de totes les jungles, hi resta un xic.
Aquest poema d'aquí abaix mencanta: el món de les paranoies estúpides.
Toc Toc...
Sento uns passos, dins del meu cap...
La paranoia, el timbre ha tocat!
Obro la porta, la rebo dolgut,
Està massa boja, envoltada de fum!
Tonteria, i què vens a fer?
Et vaig dir que no et vull més
Però un cop que ja ets aquí
Et necessito, addicció sense fi!
Fas la vida amb més emoció,
Dius coses que no son del cor,
El cervell se'n declara innocent,
Pur deliri, de tot sentit... exempt!
Ja me governes, ric sense por,
no se perquè, i em trobo millor,
Els problemes, han desfilat
Noves paranoies em ronden el cap!
Aquí abaix venen dos poemes fetes entre el Toni (artista vanguardista i amic) i jo (romàntic rockero acabat). No els hi busqueu sentit, no el tenen jaja.
Innconsiència de la innocència latent de vint-i-una primaveres sense cap intervenció del pendol del desengany intermitent.
I si sentis que canta l'oreneta
no podria anar a morir més lluny, aquesta hora?
Si el nen disfrutès la jugueta,
seria dolent llevar-li per jugar tu, més enfora?
Pèrfida i llunyana, la mà estreta
perquè tinguent el cel obert, plora?
Terrible el que, poguent, no escolta
Dur com la pedra, sord com el... roure?
Envaïnt el miratge, intacte
Doncs, pocavergonya, no fa com qui sent ploure?
La força del sol, exacta
Revela la son, i et fa preguntar: -Encara d'hora?
Mira furtiu, en una insula de coratge
Inunda el dol, aquell qui no dorm, potser encara mora?
Obre la bossa, trossets de formatge,
Plora, cansat i pobre.... Podrà viure enfora?
La mà tremoladissa es recupera,
El pitjor ha passat... te n'adones que has matat?
I mentres jo pensava en el rellotge, la mort desespera
encara que amb innocència miris recelós el joc no ha acabat
I el meu amic, sense respirar al terra...
Fa uns minuts, eren riures vertaders, ara ni pot bombejar.
Narrador canviant en un mateix full
La platja als meus peus, l'alegria del dia
Que l'estiu ma ofert, sota el cel estrellat
I mentre el pedris tan blanc, poc a poc envellia
la lluna banya els seus cabells sobre el penya-segat
La pura emoció de ser-hi un cop més, alegria
El relflex als seus ulls un miratge creia
haver trobat en l'hadebacle de un món trencat
Absorta, cosint a la roba, filant el petit forat
Ombra d'una vida passada a un lloc present, ella
Passant les vacances fora el seu món fermat
Nova i present la meravella
Tota antiga ferida insana ha tancat
Blanca i vaporosa, de cor doncella
Viu la vida, felina i fogosa com un gat
Però ves amb compte el temps metlla
agafa tot fruit abans de que s'hagi gastat
Viu la vida com l'ultima festa,
Doncs la vellesa estira la mà, i la hi has donat.
Ya se que es muy cutre y pequeño, pero me encanta... Quizás no os guste demasiado, en ese caso, ¡¡¡pan y agua!!!
Ilusión
Cielo, acaso tu no ves,
Que yo quiero ir lento,
Pero me corren los pies.
Con esas pintas de loca,
Me arrancas un pedazo de mí
Te veo... ¡y a sufrir me toca!
Es un quiero y no puedo...
¡Es un fingir absurdo!
¡Es un adiós sin beso!
Me lo tomaré con calma,
Una hora tras otra sin ti
¡-Se fuerte-, me digo:- aguanta!
La ilusión... tan rápido como vino, se fue. Una lástima que nada suceda como uno quiere.
